4. Les estructures de poder: 10.09

4. Les estructures de poder

Aquí entendrem per Estructura de poder la descripció del requadre.

Estructura de poder: estructura destinada a modificar el comportament o les actuacions de grups específics de persones amb la finalitat de modificar en benefici propi (o de qui conforma l’estructura) les relacions d’intercanvi entre els individus i l’estructura.

Aquest capítol és molt ampli i complex, en gran part per ser el tema del bloc més tractat a la premsa. També deu ser dels més desconeguts per a la majoria de la gent, ja que la majoria no participem conscientment en l’entramat dels poders. Per començar pot anar bé començar per l'article:

Introducció al tema del poder*

Els diferents índexs ens facilitaran navegar per aquestes estructures que tant afecten la nostra vida. Aquí tractem:

4.1 Elements i mecanismes comuns

4.2 Aspectes de diferents tipus de poder

4.3 Relació entre les diferents estructures de poder

4.4 Mecanismes de manteniment del poder
4.5 Reacions dels poders als seus errors i malifetes
4.6 Energia, territori i política
4.7 Rebelions contra el poder constituït

Articles relacionats: Altres poders, El poder polític

Les idees importen, ja que reduir el món a lluites de poder equival a fer-lo cínic. Però, qui pot descuidar el poder?

Xavier Batalla, La Vanguardia 22-04-2006.

En un acte públic (...) es va dir que una cosa en la qual generalment no hi pensem mai: només hi ha tres autoritats veritablement mundials. Són: el secretari general de l’ONU, el president del Comitè Olímpic Internacional i el Papa.

Francesc González Ledesma, El castillo del otro Papa, El País 30-10-2010.

Què és poder

Què és poder? Tots els grans de la història han intentat definir-lo amb més o menys fortuna (...), passant per la definició que Tierno Galván va fer de la seva fragilitat: "El poder és com un explosiu, o es manega amb cura o esclata". No obstant, de totes les definicions, la de l'historiador, cònsol i magne autor dels 14 volums dels Anals (...), Publius Cornelius Tacitus, és la millor. Va dir Tàcito per allà l'any 100: "Per aquells que ambicionen el poder, no hi ha una via intermèdia entre el cim i el precipici". Especialment, si l'ambició passa per sobre les idees i els projectes, i tenen per únic objectiu la detenció del poder. En aquests casos, en el que tot suma per arribar, la diferència entre el cim i el precipici radica en el pèl d'una ceba.

Pilar Rahola, La silla del poder, La Vanguardia 16-03-2010.

La violència: part de la identitat de Colòmbia

A Medellín la idea d'aniquilar l'altre per les seves idees o per conveniència està molt arrelada. Et jutgen perquè han assassinat el teu pare, es pregunten què haurà fet. És una societat que es posa del costat del botxí, justiciera, que creu en l'assassinat com una forma de resolució. El dia que el no a la pau va guanyar el referèndum, la gent ho va celebrar.

Tot gira al voltant dels diners, i els codis s'han implantat. És sorprenent com viuen d'agermanades violència i bellesa. La mateixa gent que ho ha resolt tot a trets pot ser molt amable i solidària.

A Medellín el crim organitzat és una feina, ja no hi ha bombes ni morts pels carrers. La violència ha canviat, però continua existint. Negar que hi ha conflicte és el principi del problema.

Als vuitanta van matar tants joves que la meva generació vam interioritzar que no teníem futur, que als nois els mataven, que no hi havia possibilitats d'estudiar, treballar... Vam sobreviure sense cap somni.

Moltes noies aspiraven a ser la novia d'un narco, i es va imposar aquella estètica narco: molta carn i molt or. Van començar a operar-se els pits. Els narcos són propietaris de finques ramaderes i les noies estan al seu costat amb un culs i pits ben grossos... aquesta història patriarcal en què l'home és qui proveeix. A Medellín les dones són molt atractives, i un altre fenomen que vivim és el del turisme que ve a la recerca de noies i drogues.

A mi em va salvar el col·legi alemany on les arts i les humanitats eren l'important. I també em va salvar la música punk i les seves lletres que ens van donar un altre model.

Em sentia molt capaç de venjar-me. Em va salvar l'amor del meu germà i de la meva mare, i aquella educació que em va permetre establir el respecte a la vida com a prioritat. Però quan un no té aquestes eines tan bàsiques és presa fàcil. Hi ha un aparell criminal extremadament fort al qual li convenen els sistemes d'exclusió perquè amb aquells nois sempre tindran soldats. Quan la teva vida no val res, la de l'altre val menys.

El perdó és una cosa molt íntima que no s'hauria d'imposar a la societat en els processos de pau. El més important és que la gent no repliqui la violència.

Ima Sanchís, entrevista a Laura Mor, "Quan la teva vida no val res, la de l'altre val menys", La Vanguardia 14-04-2018.

Introducció al tema del poder*

Comparteixo amb el meu amic, el catedràtic i assagista Adolf Tobeña, una idea més aviat amarga i poc esperançadora sobre la naturalesa del poder. Idea negativa que afecta tant als requisits per assolir-lo com als modes d'exercir-lo. El professor Tobeña fonamenta la mala imatge en un singular encreuament de coneixements científics, els qual van des de la neurobiologia, la seva especialitat, a l'etologia i la psicologia social, amb les millors aportacions provinents de els humanitats.(...) A qui l’interessi conèixer les rebotigues hormonals i neuroquímiques del poder, i abocar-se als diferents circuits que el connecten amb el sexe, els recomano el seu darrer llibre, 'Cerebro y poder', en el qual es dóna notícia de les habilitats i impulsos que condueixen als individus a llepar-se els llavis en l'ús i gaudi del poder.

(...) explica que algunes d'aquestes habilitats més sobresortints són la capacitat per conèixer les intencions alienes, la seva manipulació i el càlcul de les conseqüències que poden comportar les diferents reaccions per part dels actors implicats a cada envit. Alguns dels requisits que en el llibre no es documenten (...) es refereixen a qüestions com el malvat, o si ho prefereixen despietat, que està obligat a ser un polític, o a la seva especial aptitud per enganyar o trair sense que es noti. (...)

Seria improcedent i injust considerar als polítics com monstres d'una naturalesa diferent a la del comú dels mortals. (...) no hi ha ésser humà (...) que no senti impulsos de sotmetre i manipular al proïsme, amb mètodes més o menys subtils o evidents segons els casos, com ho veiem en les relacions laborals i familiars.(...)

(...) és possible emprar a fi de bé aquestes horribles eines amb les quals la naturalesa ha dotat als éssers humans per a que lluitin entre ells per al poder. El que no sembla en canvi possible (...) és que renunciem tots a emprar-les pel domini sobre els altres. Tampoc és possible substituir aquestes eines per unes altres.

Xavier Bru de Sala, La naturaleza del poder, La Vanguardia 28-3-2008.

4.7 Rebel•lions contra el poder constituït

Després de les dues atroces guerres del segle XX, un cop superats els pitjors moments de la reconstrucció material, el món necessitava oblidar el passat i canviar. El canvi es postulava com una necessitat ineludible.

Va apuntar el 1956, quan Jruschov va denunciar davant el XX congrés del Partit Comunista els crims de Stalin, el culte a la personalitat i el dogmatisme ideològic. Un any després eren expulsats del comitè central els dirigents més significatius de l’etapa anterior, enmig d’un procés general de desestalinització; i el 1961, el XXII congrés del partit va condemnar oficialment Stalin. També l’Esglèsia catòlica, després de la mort de Pius XII i l’elecció de Joan XXIII, va apostar pel canvi al convocar –el 1959- el concili Vaticà II, amb l’objectiu de posar al dia l’Esglèsia mitjançant la seva renovació moral i l’adaptació de la disciplina a la nova realitat social. No és estrany que el poble nord-americà aspirés a un canvi, ja que –el 1960- el president Eisenhower era l’home de més edat que fins llavors havia ocupat la Casa Blanca.

Però no va passar res substancial. El canvi invocat es va anar esvaint. Joan XXIII va morir el 1963 i, amb la seva desaparició, el concili Vaticà va perdre bona part del seu impuls de renovació. Kennedy va ser assassinat a finals del mateix any (...). I Jruschov va ser apartat del poder un any després, deixant pas a la consolidació de la gerontocràcia en la persona incombustible de Brezhnev. A mitja dècada, les aigües havien tornar al seu llit. Tot continuava igual. Fins que, el 1968, va esclatar la festa i va tenir lloc, a tot el món, una eclosió d’esperits rebels. La generació que va créixer després de la Segona Guerra Mundial es va rebel·lar a França, Polònia, Estats Units i Mèxic, per raons força diferents, però totes unides per un denominador comú: la rebel·lió davant l’escala de valors heretada, el sentiment de refús al poder constituït i una profunda abominació del totalitarisme en qualsevol de les seves formes. S’ha dir amb raó que el més incitant de l’any 1968 és que va ser un temps en el qual una part significativa de la població de tot el globus va negar guardar silenci sobre les moltes coses que estaven malament en el món. No se’ls podia fer callar: eren massa. I això va donar a la humanitat una esperança que poques vegades ha tingut: la sensació que allí on hi hagi injustícia sempre hi haurà algú que la desemmascararà i tractarà de corregir-la.

Res a veure amb el que avui succeeix, quan preval el silenci dels instal·lats en una societat farta de bens adquirits a crèdit. La política està reduïda a una obscena lluita caïnita per a l’ocupació del poder; els ciutadans viuen tancats en una privacitat abstreta i plena de gratificacions sensibles; el poder financer medra blindat en altes cotes d’opacitat i poca vergonya; i el debat intel·lectual llangueix pel sectarisme carrincló i cigroner d’uns i altres. Però hi ha esperança: en tota crisi s’hi troba sempre el germen de la regeneració.

Juan-José López Burniol, Los años sesenta, La Vanguardia 24-07-2010.

Els tipus de rebel·lió contra el poder consolidat pot ser classificat com

Articles relacionats: Qui controla als que manen, Mecanismes de manteniment del sistema, Milícies

4.1 Elements i mecanismes comuns

-->

Les diverses estructures de poder solen tenir uns elements i mecanismes d’actuació comuns entre elles, les quals deuen cohesionar-lo i potser conformar-lo.

Els articles d’aquest apartat, possibiliten identificar certes característiques dels poders que s’han enquadrat en els tòpics de:

Les elits dels diferents sectors de poder es poden estructurar seguint les pautes exposades en el capítol 3-Les organitzacions i estructures. Degut a la gran o exclusiva dedicació d’aquestes elits és com si pertanyessin més al grup que a la seva família o a la societat. El seu caràcter d’elit està caracteritzat per un grup de factors (segons descriu David Rothkopf en el seu llibre (El club de los elegidos, Cómo la élite del poder global gobierna el mundo), sintetitzat en el requadre.

Característiques de les elits dels sectors de poder

Són 1 per cada milió de persones (6.000 en tot el món).

Solen provenir d’escoles o universitats molt determinades.

Són brillants, dinàmics, creatius.

Molts són hipòcrites o profundament egoistes.

Exerceixen el poder, amplificat per les seves relacions.

Es mouen en ambients exclusivistes per accedir a altres membres.

-->

Hipòcrites

Repassar algunes de les més flagrants hipocresies dels poderosos del món és alliçonador. Revela tendències globals, les contradiccions de moda i les vulnerabilitats de les elits. És per això que vaig decidir oferir-los la meva molt personal i subjectiva llista d’alguns dels grans hipòcrites de 2009.

1. Els banquers. En totes les reunions de banquers es respira un aire de profunda admiració al mercat i despesi a l’Estat. El 2009 els mateixos banquers que tan desdeny solen mostrar per Governs i funcionaris públics van córrer a cercar el seu aixopluc. I l'Estat els va salvar.(...)

2. Tony Blair. Recentment, l’ex primer ministre britànic va reiterar la seva profunda repulsió pels dictadors. Va explicar que encara que Sadam Husein no hagués tingut armes de destrucció massiva es justificava la guerra ja que era una dictadura inacceptable la qual havia de ser enderrocada. Això succeïa pocs dies després que Blair es reunís a Azerbaiyan amb el seu dictador Ilham Aliyev. (...)

3. Els galans de Partit Republicà nord-americà. (...) No passa un mes sense que exploti un escàndol sexual que involucri a poderosos paladins de la moralitat, la família i el matrimoni, els quals regularment tronen en televisió contra infidels, promiscus i homosexuals. (...) El que galans i dives facin amb la seva vida privada no importa. Importa que els seus vots, les seves decisions i els seus discursos creïn un ambient per a tots els altres que és absolutament contradictori amb la seva conducta. (...).

Moisés Naím, Cinco hipócritas de 2009, El País 20-12-2009.

-->

Mafiosos i espies comprenen com funciona realment el món

(...) Jo ja sabia que la connexió entre les màfies i els serveis secrets és sempre estreta. Són gent, uns i altres, que estan a les antípodes de la societat benpensant, fora de la hipocresia en que viuen els altres. Els mafiosos i els espies comprenen com funciona el món realment.

(...) els pares fundadors de l’EUA d’avui, com els Rockefeller, havien fet fortunes servint-se dels més terribles mètodes, i després van aconseguir que els seus fills i nets s'integressin en el sistema amb activitats respectables (...).

Xavi Ayén, entrevista a John Le Carré, "Los espías y los mafiosos comprenden el mundo de verdad", La Vanguardia 27-09-2010.

-->

Lluita pel poder que mata de gana

Aquesta fam que passa al Sudan ha estat provocada per l'home. En un estat de pau, ningú hauria de morir de gana en un país fèrtil i travessat per les aigües del riu Nil, però el conflicte ha deixat sense sortida la població. La lluita pel poder ha derivat en un conflicte múltiple, amb diverses ètnies i milícies implicades. En la situació actual de caos i violència, matar de gana l'ètnia rival és una arma de guerra més: en els últims mesos s'han produït diversos robatoris de rebostos humanitaris i grups armats han impedit l'accés als camps a les ètnies enemigues.

Xavier Aldekoa, El Sudan del Sud declara la fam a causa de la guerra civil, La Vanguardia 21-02-2017.

Elements comuns d’identitat de les estructures de poder

Territori en el que exerceix el poder
Símbols específics
Normes i maneres de fer pròpies
Jerarquia, coixí conceptual que la justifica i dignifica
Alguns d’aquests elements es vehiculen a través de dinasties familiars.

Els uniformes

L’uniforme produeix certs sentiments i comportaments en aquell que el vesteix i en aquells que el veuen des de fora. (...) els uniformes mai passen desapercebuts en la nostra societat.

(...) Però, ¿per què vestim uniformes?

(...) “Si parlem d’uniformes estem parlant de presentació social del cos. La lògica social ens demana saber en cada moment qui som dintre de la comunitat. I els uniformes serveixen per això, per mostrar els paràmetres d’identitat, d’ordre social i de necessitat d’intercanvi” (...).

(...) el registre més primerenc de l’uniforme té a veure amb la guerra, però també amb la religió. Totes les civilitzacions que coneixem, sense excepció, l’ha emprat. (...)

Un del majors poders de l’uniforme és la col·lectivització. La despersonalització és una condició sine qua non. (...) l’uniforme produeix tres efectes: la desindividualització, l’ordre i la jerarquia. “Qui vesteix un uniforme deixa de ser un individu i es converteix en un grup. L’uniforma ajuda a codificar i a diferenciar a diferents col·lectius d’una ullada. Però la diferenciació mai és neutra, sempre suposa l’expressió de la relació de poder, estatus o prestigi”. (...) “tot depèn del prestigi del col·lectiu al qual representa”.

Jon Fernández, Los poderes del uniforme, ES 12-02-2011.

Societat jeràrquica

[Els nostres pares] van fundar la seva convivència en una jerarquia la legitimitat de la qual no depenia d’ells ni del seu present, sinó d’una tradició anterior projectada en l’eternitat.

L’autoritat última que fonamentava totes les altres venia de Déu, la pàtria, la tradició.

Avui ens hem espolsat tota teologia política; tota fonamentació divina o històrica de l’espai públic. Ara qualsevol organització s’erigeix únicament sobre la voluntat dels qui la formen (...).

Abans, un nen quan creixia anava sent motllurat per l’efecte combinat de la religió, el patriotisme i la moral ...

El xaval era encaixat en el seu lloc en una societat jeràrquica i coactiva on una elit s’havia fet amb el monopoli de la violència i s’havia autoconstituït en exemple de tothom.

Lluís Amiguet, entrevista a Javier Gomá, “Hemos sido libres antes de aprender a serlo”, La Vanguardia 23-12-2009.

Poder religiós

El papa [Benedicte XVI] i els bisbes porten anys acusant als governs del continent –entre ells el socialista espanyol- d’ordir lleis tendents a expulsar Déu de l’esfera pública, i a conferir a la religió l’estatus de vivenda privada.

(...) L’Església catòlica, que va veure durant anys amb neguit les mesquites en territoris històricament ‘seus’, percep ara com pròpia l’ofensa als fidels de l’islam. (...)

“(...) la religió no pot ser un fet privat”, va dir el secretari general de la Conferència Episcopal Suïssa (...).

(...) I en la secretaria d’Estat vaticana condeix el temor que els grans perjudicats siguin els cristians de països islàmics, els quals viuen ja amb una minvada llibertat religiosa.

María-Paz López, La paradoja del alminar, La Vanguardia 2-12-2009.

El Patriarcat de Moscou acusava als catòlics de fer proselitisme entre els fidels ortodoxos en una terra també cristiana. Els bisbes catòlics negaven aquesta acusació i argumentaven que la seva missió evangelitzadora es dirigia a les minories catòliques del territori de l’antiga URSS.

Gonzalo Aragonés, Moscú establece relaciones diplomáticas con el Vaticano, La Vanguardia 4-12-2009.

La promoció del fill de Sarkozy no és una excepció, més aviat correspon a una pràctica habitual en la política francesa.

Claude Chirac	Consellera de comunicació sota la presidència del seu pare. Filla del president Jacques Chirac.
Henri Giscard d’Estaing	Conseller d’un consell general (bressol de carreres polítiques). Fill del president de la República Valéry Giscard d’Estaing.
Louis Giscard d’Estaing	Alcalde, diputat d’una circumscripció ‘heretada’ del seu pare. Fill del president de la República Valéry Giscard d’Estaing.
Valéry Giscard d’Estaing	President de la República. Diputat d’una circumscripció ‘heretada’ del seu avi, el qual l’havia rebut del besavi de Valéry.
Jean Christophe Mitterrand	Conseller per Assumptes Africans. Fill del president François Mitterrand.
Gilbert Christophe Mitterrand	Diputat de Gironde. Alcalde de Libourne. Fill del president François Mitterrand.
Alain Pompidu	Eurodiputat. Fill adoptiu de Georges Pompidou.
Philippe de Gaulle	Senador. Fill del president Charles de Gaulle.
Charles de Gaulle	Diputat. Nét del president Charles de Gaulle.
Jean de Gaulle	Diputat. Nét del president Charles de Gaulle.

El panorama polític francès està ple de casos dinàstics similars en els graons inferiors.

Lluís Uría, La República de las dinastías, La Vanguardia 18-10-2009.

La política exterior

(...) Castlereagh, un dels grans del reaccionari congrés de Viena, va resumir la política exterior en la defensa dels interessos nacionals; Canning, un plebeu que va prosperar gràcies a la seva extraordinària eloqüència, la va basar en la defensa dels valors democràtics. El primer, doncs, va ser un realista (...); el segon va poder passar per idealista.

Dos cents anys després, dos esdeveniments de diferent signe ens serveixen ara per reobrir aquest interminable debat, malgrat que els dirigents actuals solen parlar amb el llenguatge dels ideals i actuen segons la lògica realista.

El primer esdeveniment que dona peu al debat és la repressió de la protesta saharaui per part del Marroc. Perquè el Govern de Zapatero no l’ha condemnat? Zapatero ha afirmat que "els interessos d’Espanya és el que el Govern ha de posar al davant". (...)

El segon esdeveniment és el que ha tingut com a protagonista a Bernard Kouchner, que acaba de ser destituït com ministre d’Assumptes Exteriors francès. Kouchner, cofundador de Metges sense Fronteres (...) va arribar a ministre amb el propòsit que París posés "els drets humans al cor de la seva política". Aviat va comprovar (...) el tros que separa les bones intencions de la realitat del poder. Durant la seva estada al front de la diplomàcia francesa, Kouchner s'hagut d’empassar diversos gripaus (...).

Tota política exterior que es preui diu tenir bones intencions. (...)

Xavier Batalla, Ideales sobre el papel, La Vanguardia 20-11-2010.

Temes relacionats: El Sàhara Occidental

La balança de la justícia: democràcia o petroli?

Els canvis que s’albiren a partir de les revoltes al món àrab ens obliguen a plantejar no només noves relacions polítiques per al segle XXI, sinó també unes relacions econòmiques diferents (...). Si som demòcrates, la democràcia ha de ser per a tothom. De manera que la convivència entre demòcrates i dictadures s’hauria d’acabar.

Pel que fa a l’economia, domina un pensament retorçat segons el qual els negocis amb els països del sud són necessàriament bruts. Tractar amb dictadors, corrompre governs, deixar que les poblacions es morin de gana i que no tinguin accés a les seves riqueses naturals és, argumenta aquesta doctrina, qüestió de supervivència. La societat industrial necessita una sèrie de productes que ja no es troben al seu territori i els han d’anar a buscar a fora si no vol que es bloquegi la seva economia. El petroli, evidentment, és l’estrella d’aquests productes.

La pregunta que ens hem de fer és si (...) la decència és incompatible amb el lliure mercat i la democràcia global amb el capitalisme. (...)

Bru Rovira, La decència és possible, ara 27-02-2011.

4. Les estructures de poder