Terrorisme
indiscriminat
La
sortida estratègica en la confrontació asimètrica (exèrcits contra xarxes
d'acció) és el terrorisme indiscriminat, atomitzat, individualitzat, gairebé
impossible de prevenir.
Manuel Castells, Retorn a Ventotene, La
Vanguardia 27-08-2016
Colombia
Una escola de disseny d'una zona benestant de Bogotà
simbolitza –com elles– la pau d’un país que encara la fi d’un conflicte de cinc
dècades. No parlen gaire del seu passat, però saben que entre elles hi ha de
tot: víctimes i desmobilitzades dels grups armats. Elles s’anomenen 'supervivents'.
“Tenim molt clar quin és el rol de cadascuna. Al
principi ens vam explicar d’on veníem, però ara ja som una gran família. Hem
fet una teràpia per superar l’imaginari i el dolor i ens ha ajudat a perdonar”,
explica Rosa Zambrano, de 45 anys, amb els ulls a l’agulla i la naturalitat de
qui ha entès que la guerra no té herois. “Després de conèixer el victimari
comprens que tots som víctimes i llavors deixes de buscar culpables”.
La Rosa és d’un poble del sud de Colòmbia, però fa 14
anys que viu a la capital. A ells els va arribar l’hora de marxar quan els
paramilitars van arrabassar la zona de les FARC i van acusar els veïns de
col·laborar amb la guerrilla. “Més que un aprenentatge és una forma
d’integració i de conèixer-nos l’una a l’altra”. Les
dissenyadores mentores del projecte Mestres Costureres treballen amb actors del conflicte armat, indígenes i
artesans a les instal·lacions de la universitat.
“No és una opció. És una necessitat del país i és molt
important que nosaltres, els dissenyadors que tenim renom, mostrem que
treballar junts és possible”. Amb la firma imminent d’un acord definitiu de pau entre el govern i les
Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), que negocien a l’Havana des
de fa quatre anys, el país haurà d’integrar milers de persones que viuen amb el
fusell penjat des de l’adolescència. “Hem promogut el projecte de manera
cautelosa perquè s’ha d’anar a poc a poc, però és important fer-ho des de la
universitat”. La pau és un procés i no podem pretendre que ja està fet”.
Quan no és a classe, l’Araceli treballa al taller de
Ederlidia Garizao, pionera en reintegració des que va sortir de les
Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC), paramilitars, fa més o menys una dècada
i que fins l’any passat no va acabar el procés de reintegració a través d’un
organisme del govern que actualment té més de 26.000 casos en marxa. En els pròxims
mesos, quan les FARC deixin les armes, milers de guerrillers hauran de fer el
procés de passar a la vida civil. Primer investiguen el passat dels
excombatents, que després entren en una fase de socialització que inclou des de
suport psicològic fins a aprenentatge d’un ofici.
Els joves s’han d’involucrar perquè la pau no es pot
deixar només en mans del govern i de les FARC. “Si ho fem entre tots,
segurament aconseguirem el que busquem: una pau sostenible”.
Júlia Vidal, Colòmbia teixeix la integració
dels guerrillers de les FARC, Ara 7-08-2016
Uruguai-Tupamaros: Un
guerriller no perd mai el seu caràcter
Eleuterio
Fernández va morir divendres a l'Hospital Militar de Montevideo sent ministre
de Defensa de l'Uruguai, càrrec que ocupava des del 2011.
Va
sobreviure a les condicions infrahumanes que li va imposar la dictadura com un
dels dirigents guerrillers empresonats literalment en forats i cel·les de
càstig durant tota la dictadura (1973-1985) sota amenaça de s er executats si
els Tupamaros atemptaven.
Un
altre dels 'ostatges' va ser l'expresident José 'Pepe' Mujica, que es va
emocionar en recordar el seu amic en el seu programa de ràdio. "Em quedo
una mica sol, amb el teu record, amb les interminables tertúlies per arreglar
el món.
El
Ñato [sobrenom d'Eleuterio Fernández] era empleat bancari quan, inspirat per la
revolució cubana, va participar en algunes accions armades abans de la constitució
formal, el 1965, del Movimiento de Liberación Nacional-Tupamaros (MLN_T).
Detingut
per primera vegada el 1969, dos anys més tard va participar en la mítica fuga
del penal de Montevideo de Punta Carretas, d'on es van escapar 111 presos. Va
tornar a ser capturat el 1972 i va romandre com a 'ostatge' fins al final de la
dictadura el 1985.
Després
va ser un líder clau per al salt a la lluita política del MLN, que es va
coalitzar amb altres grups en el Movimiento de Participación Popular (MPP) i el
1989 es va incorporar a l'esquerrà Frente Amplio. Finalment va arribar al
govern el 2005.
Va
experimentar un gir considerable cap a la moderació que es va materialitzar el
2007 amb el seu allunyament del MLN i el MPP. Va continuar a la cambra Alta amb
la seva pròpia formació oficialista, fins que el 2011 es va enfrontar a la
majoria dels seus companys quan es va oposar a modificar la llei de Caducitat [que
el 1986 va amnistiar els militars de la dictadura] per permetre més
enjudiciaments als repressors.
No
va trencar la disciplina de grup i va votar a favor, però tot seguit va
renunciar a l'escó. Dos mesos després el president Mujica el va nomenar
ministre de Defensa.
S'havia
convertit en els últims anys en un dels personatges més detestats per l'esquerra
radical uruguaiana i els militants de les causes pels drets humans. La seva
última pirueta va ser saltar el taulell i gestar una estranya simbiosi amb els
militars, els seus enemics d'altres temps.
Robert Mur, El tupamaro que va acabar
estimant els militars, La Vanguardia 7-08-2016
