El consum, impulsat per l’enorme demanda asiàtica de productes bàsics africans, augmenta en tot el continent. Per a gran part d’Àfrica, aquest gir dels esdeveniments hauria de suposar marcar una distància decisiva amb la pobresa endèmica. No obstant, a menys que els líders africans modifiquin la seva manera d’actuar, això no succeirà. (...)
Fa cents d’anys, els reis africans de fet van col·laborar amb les potències imperials occidentals en ascens per detenir el creixement de la indústria local a l’Àfrica precolonial. Enlloc de fer que els seu pobles comencessin a manufacturar els seus propis productes, aquests governants van preferir importar-los des d’Europa a canvi dels seus propis súbdits, que van exportar com esclaus.
Llavors, els productes importats eren principalment abaloris, alcohol i –el més important- ares, les quals permetien exercir a aquests governants una extrema violència sobre els seus pobles. Sens dubte, es tractava d’un sistema que beneficiava als socis d’Àfrica, però no hauria existit sense la participació activa i voluntària de les elits africanes.
Quan es va abolir l’esclavitud a mitjans del segle XIX, els termes de les relacions de col·laboració (...) van passar del comerç d’esclaus al e productes bàsics. Després de la independència, a principis dels anys seixanta, en plena guerra freda, diversos governants africans van aprofitar l’enfrontament d’Occident contra el bloc socialista per mantenir les seves economies predadores. Avui cerquen el mateix amb l’ajut principalment de Xina, però també d’Iran, Veneçuela, i ocasionalment India i Brasil.
Les xarxes de les elits continuen conspirant amb els interessos estrangers per canibalitzar les seves economies i conservar les prebendes del poder. (...)
Aquesta cultura d’explotar a voluntat els recursos humans i naturals d’Àfrica –no amb un esperit d’empresa i la creació de riquesa, sinó mitjançant polítiques predadores- està profondament arrelada. De fet, els pocs sindicalistes, intel·lectuals i altres que desafien a aquests règims no intenten canviar la manera en que funciona l’Estat, sinó assegurar-se de, en les seves pròpies paraules, aconseguir el seu "torn de menjar".
(...) A l’inici del nou mil·leni, un grup de líders religiosos africans es van reunir a la illa senegalesa de Gorée per convidar als africans a avaluar la seva part de responsabilitat en el tràfic d’esclaus.
La crida va caure en sac foradat, a to amb l’atmosfera d’autoengany que hi ha sobre l’assumpte. (...) Si els africans volen canviar Aquesta situació, no es poden tancar a un debat col·lectiu sobre la complicitat de les seves elits en l’empobriment general.
Sanou Mbaye, El ethos esclavista y la economía africana, La Vanguardia 21-11-2010.
Esclaus
A
Mauritània hi ha persones propietàries d'altres persones. El 1981 es va abolir
l'esclavitud, però ni un sol esclau va ser alliberat. S'han creat tribunals
especials, però els magistrats són els primers que tenen esclaus. A Mauritània
som tres milions d'habitants i tots ens coneixem, sabem qui té esclaus, no
seria difícil d'eradicar si hi hagués voluntat.
Ima Sanchís, entrevista a Fatima Mbaye,
"Es casen amb nenes per modelar-les a garrotades", La Vanguardia
2-07-2016.
