El poder exerceix un atractiu indubtable(...) Filòsofs (...) consideren que aquesta pulsió és inherent a l’ésser humà(...) Henry Kissinger reconeixia que “el poder és el darrer afrodisíac”. És a dir, té un encant irresistible per als altres i per a qui l’exerceix. Segons J.A. Marina “l’ésser humà està mogut per tres desitjos bàsics: el de benestar, de vinculació social i el de l’afirmació del jo. L’exercici del poder permet totes aquestes coses”.
La política és lluita pel poder: econòmic, ideològic, d’influència, però poder al cap i a la fi(...) “L’atractiu psicològic d’una ciutat com Washington no és altra que el poder. Les persones que se senten atretes per la fragància d’aquest gran afrodisíac no són només els polítics, sinó també els advocats, els integrants dels grups de pressió, els d’associacions empresarials i els que es dediquen al tràfic d’influències”. “Per a alguns, la set de poder pren el caràcter d’una addicció(...) construeixen una base de poder sense cap objectiu específic, simplement els agrada el poder en sí”(...)
Lord Acton ja ho havia avisat: “El poder tendeix a corrompre, el poder absolut corromp absolutament”(...) Però l’irresistible encant del poder sembra víctimes (...) com la dels grans executius empresarials(...) “Hi ha dues coses que la gent persegueix a la seva vida: Una és el diner i l’altra el poder. Les dues coses estan relacionades (...) el diner en sí és una mesura de prestigi, d’autoritat, de poder”.
(...) hi ha dues classes de poder, la ‘potestas’ i la ‘auctoritas’(...) la primera s’exerceix sobre el que ho posseeix o amb l’ús de la força. La segona és la que s’atribueix a una persona o a un grup en virtut de la seva habilitat professional o experiència(...)
En les relacions de parella, també ens sentim atrets per l’altra persona (...) pel poder que té(...) “El poder és molt atractiu. És un factor eròtic fort a la societat de consum actual (...) persones que sofreixen algun tipus de debilitat o de baixa autoestima i que veuen en el poderós la força i l’estatus que necessiten”.
“En la relació de parella, hi ha dues persones i cada una es converteix en un cap carismàtic de l’altre. Cada un té un poder immens sobre el seu company(...) Amb el temps, acaba tenint més poder el que té més diners, que presumeix de més connexions professionals i també el que és més capaç de manipular l’altre (...) En aquest sentit, les dones són millors que els homes i surten guanyant”(...)
“Totes les relacions interpersonals són una lluita de poder(...) les bones relacions són aquelles democràtiques, on cap de els dues parts exerceix una dictadura econòmica, afectiva o física (...)”.
(...) inclús el que té poder pot tenir problemes: “Ell també té dependència: necessita que l’afalaguin constantment. I un cop perd la seva influència l’altra persona pot deixar-lo d’estimar”
Piergiorgio M. Sandri, El atractivo del poder, ES 17-01-2009.
