4.7 Rebel•lions contra el poder constituït


Després de les dues atroces guerres del segle XX, un cop superats els pitjors moments de la reconstrucció material, el món necessitava oblidar el passat i canviar. El canvi es postulava com una necessitat ineludible.
Va apuntar el 1956, quan Jruschov va denunciar davant el XX congrés del Partit Comunista els crims de Stalin, el culte a la personalitat i el dogmatisme ideològic. Un any després eren expulsats del comitè central els dirigents més significatius de l’etapa anterior, enmig d’un procés general de desestalinització; i el 1961, el XXII congrés del partit va condemnar oficialment Stalin. També l’Esglèsia catòlica, després de la mort de Pius XII i l’elecció de Joan XXIII, va apostar pel canvi al convocar –el 1959- el concili Vaticà II, amb l’objectiu de posar al dia l’Esglèsia mitjançant la seva renovació moral i l’adaptació de la disciplina a la nova realitat social. No és estrany que el poble nord-americà aspirés a un canvi, ja que –el 1960- el president Eisenhower era l’home de més edat que fins llavors havia ocupat la Casa Blanca.
Però no va passar res substancial. El canvi invocat es va anar esvaint. Joan XXIII va morir el 1963 i, amb la seva desaparició, el concili Vaticà va perdre bona part del seu impuls de renovació. Kennedy va ser assassinat a finals del mateix any (...). I Jruschov va ser apartat del poder un any després, deixant pas a la consolidació de la gerontocràcia en la persona incombustible de Brezhnev. A mitja dècada, les aigües havien tornar al seu llit. Tot continuava igual. Fins que, el 1968, va esclatar la festa i va tenir lloc, a tot el món, una eclosió d’esperits rebels. La generació que va créixer després de la Segona Guerra Mundial es va rebel·lar a França, Polònia, Estats Units i Mèxic, per raons força diferents, però totes unides per un denominador comú: la rebel·lió davant l’escala de valors heretada, el sentiment de refús al poder constituït i una profunda abominació  del totalitarisme en qualsevol de les seves formes. S’ha dir amb raó que el més incitant de l’any 1968 és que va ser un temps en el qual una part significativa de la població de tot el globus va negar guardar silenci sobre les moltes coses que estaven malament en el món. No se’ls podia fer callar: eren massa. I això va donar a la humanitat una esperança que poques vegades ha tingut: la sensació que allí on hi hagi injustícia sempre hi haurà algú que la desemmascararà i tractarà de corregir-la.
Res a veure amb el que avui succeeix, quan preval el silenci dels instal·lats en una societat farta de bens adquirits a crèdit. La política està reduïda a una obscena lluita caïnita per a l’ocupació del poder; els ciutadans viuen tancats en una privacitat abstreta i plena de gratificacions sensibles; el poder financer medra blindat en altes cotes d’opacitat i poca vergonya; i el debat intel·lectual llangueix pel sectarisme carrincló i cigroner d’uns i altres. Però hi ha esperança: en tota crisi s’hi troba sempre el germen de la regeneració.
Juan-José López Burniol, Los años sesenta, La Vanguardia 24-07-2010.

Els tipus de rebel·lió contra el poder consolidat pot ser classificat com
Articles relacionats:  Qui controla als que manen, Mecanismes de manteniment del sistema, Milícies