La batalla política pel control de Caja Madrid (...) ha acabat la paciència de les caixes. La Confederación Espanyola de Cajas de Ahorros (CECA) viu amb gran preocupació (...) també la ingerència de la política en els intents de fusió (...) sol·liciten “al govern d’Espanya i als grups parlamentaris de ‘las Cortes Generales’ que duguin a terme les reformes legals que preserven el principi constitucional d’autonomia empresarial (...) de les caixes d’estalvi”. [aquest fet] dóna una idea de la confusió actual i la forta pressió d’administracions i partits polítics sobre el sector.
(...) les comunitats autònomes han convertit de facto les caixes d’estalvis en una part essencial de les seves polítiques econòmiques.
Eduardo Magallón, Las cajas piden una reforma legal para ganar autonomía ante el sector público, La Vanguardia 22-01-2009.
Vostès es preguntaran per què interessa tant el control d’una caixa d’estalvis; quina és la seva màgia, si, per aconseguir el seu domini, es canvien les regles de joc per a l’elecció de president i es deixa en minoria electoral a l’Ajuntament, amb cinc milions d’habitants. ¿Serà perquè aquest Ajuntament el dirigeix Ruiz-Gallardón, vell i confés aspirant a ser algun dia president del Govern? No els càpiga dubte. (...) Qui té el poder polític vol també l’econòmic. Caja Madrid és la joia que falta a una corona. D’aquesta joia depenen molts interessos en els municipis, i d’ells surten compromissaris per a congressos i la virtual elecció de successor. En resum, una jugada de llarg abast.
Fernando Ónega, Jugada de largo alcance, La Vanguardia 24-10-2009.
Articles relacionats: El cas de les Caixes de l'Església catòlica
Articles relacionats: El cas de les Caixes de l'Església catòlica
