Plantant cara al projecte d’integració inter-americana impulsat per Washington i plasmat en el Tractat de Lliure Comerç entre Centre-amèrica i EUA –conegut pel seu acrònim anglès, Cafta-, l’Alba [Aliança Bolivariana per als pobles de les Nostres Amèriques] no és qualsevol acord. Creat el desembre de 2004 per Cuba i Venezuela, refusa l’obertura econòmica vers EUA, defensa l’autoajuda regional i acorda amb països com la Xina. (...) Inclou plans d’alfabetització, ensenyament i sanitat gratuïts, i la integració dels subministrament d’energia, transport i telecomunicacions. “Pretenem corregir asimetries i desequilibris” i “recuperar la sobirania” potenciant a “empreses estatals enlloc de multinacionals privades” (...).
Com subministrador de petroli en bones condicions i font de finançament del desenvolupament, Venezuela és el pes pesant de l’Alba. (...).
Alba posa els cabells de punta a les elits de Tegucigalpa, Miami i Washington. Topen frontalment amb els objectius del Cafta, concretament el lliure accés a mercats, liberalització d’inversions multinacionals, privatització i protecció fèrria de drets de propietat intel·lectual de les empreses multinacionals (...).
Quan Zelaya va prendre la decisió a mitjans de 2008 d’entrar a Alba, Tegucigalpa “ardió amb una controvèrsia entre el Govern i els sectors empresarials” (...) el Congrés d’Hondures va advertir de les conseqüències de “mossegar la ma (nord-americana) que dóna de menjar”. Però Zelaya no es va aturar. Va suspendre el programa de crèdits del FMI a favor d’acords amb Alba, una altra declaració de guerra contra els ‘frequent flyers’ de la ruta Tegicigalpa-Miami .
(...). “Si el Nafta (...) ha resultat tant decepcionant per Mèxic, costa creure que el Cafta ajudi al desenvolupament de Centre-amèrica” (...).
Conscients del preu pagat per la desobediència a Washington en els vuitanta, quan van morir desenes de milers de camperols, els Governs centre-americans recolzaven el nou model de Washington. (...) Però des de llavors les esquerres han guanyat a Nicaragua, Guatemala i El Salvador. Malgrat que els dos darrers defensen el Cafta, no refusen l’Alba.
El primer balanç no és gaire favorable pel Cafta. Mentre Alba ha aportat beneficis tangibles –petroli i crèdits pel desenvolupament sense les dures condicions exigides pel FMI-, el Cafta ha coincidit amb més importacions procedents d’EUA i inversions multinacionals.
El Cafta ha disparat els preus d’aliments bàsics; la protecció de patents de fàrmacs fins el 2009 impedeix l’ús de genèrics i encareix la sanitat (...).
Andy Robinson, Choque de modelos, La Vanguardia 19-07-2009.
