· Exhibició dels avantatges per acceptar l’estructura i dels inconvenients per refusar-la · Adoctrinament continuat · Limitació a la informació crítica · Limitació de les llibertats individuals · Adaptació dels seus elements d’identitat en funció de les circumstàncies |
Sovint les estructures de poder han fet actuacions fora de la llei, les quals solen no resultar penades gràcies al seu poder i al suport d’altres poderosos aliats:
Després d’una temporada a Roma [la meva mare i jo, neta del dictador Rafel Leónidas Trujillo] varem venir a Espanya. Carmen Polo i Francisco Franco eren els meus padrins i el meu pare ja vivia a Madrid (...).
Julia Luzán, Mi abuelo, el dictador, El País Semanal 2-08-2009.
Aquest tipus d’actuacions fora de la llei poden ser simplement a-legals (no hi ha legislació específica en contra), fraus (no s’ajusten al que diu la normativa) o delictes (la legislació les prohibeix específicament).
Principals actuacions (mecanismes) fora de la llei | |
A-legals, fraus | Delictes (corrupció) (*) |
Suborns Ús d’informació privilegiada Obstrucció de la competència Grans favors Comptabilitat creativa (imaginativa) Evasió d’impostos Paradisos fiscals Recomanacions enganyoses (ratings) | Malversació de fons Tràfic d’influències Enriquiment il·lícit Narcotràfic Contraban d’armes Tràfic d’éssers humans |
(*) Juan Jesús Aznárez, A la caza del dinero robado por funcionarios, El País 11-12-2003
Mitjans emprats per governs per obtenir avantatges deslleials (% de respostes dels enquestats) | |
Tipus | Països |
Pressions diplomàtiques o polítiques (66%) Pressions financeres o comercials (66%) Ajuts estrangers condicionats (54%) Amenaces de reduir els ajuts (46%) Negocis de defensa vinculats a condicions (41%) Favors o regals a funcionaris (39%) | Estats Units (58%) França (26%) Regne Unit (19%) Japó (18%) Xina (16%) Rússia (13%) |
M.N., Soborna mucho, que algo queda, El País 26-5-2002 (segons Transparency International)
Poder absolut o popular?
Amb l’objectiu de reforçar el poder absolutista, ja en època de Lope de Vega (Fuenteovejuna, El mejor alcalde, el rey) es va fer servir un motiu feudal: el del bon poble espanyol humiliat per uns poders mesquins (corregidors, alcaldes, nobles). Quan la humiliació es fa insuportable, el monarca, superior i immaculat, salva, entranyable, l’honor del poble. Franco va ser l’últim propagador d’aquesta retòrica. Una retòrica que, paradoxalment, no pocs esquerranosos ara recuperen.
En efecte, perfectament integrats en el mercat de valors culturals vigent, molts intel·lectuals aplaudeixen aquestes inquietants simplificacions: el poble honrat i patidor ha estat castigat pels mercats per culpa d’una classe política egoista i sense escrúpols. Tal com s’esdevé amb els tòpics, aquesta idea conté una part de veritat: és evident que hi ha culpables directes i perversos de la crisi. Però oferir una c¡visió angèlica i victimista del paper dels ciutadans del carrer, també és una perillosa deformació.. És un error de diagnòstic fer veure que, nosaltres, els ciutadans de carrer, no hem tingut cap responsabilitat en la negativa evolució de les coses. (...) “Que paguin ells, els veritables culpables: banquers i polítics”. Persistir en aquesta descripció de les coses, deixa a punt de caramel la intervenció d’un salvador. Això només pot arreglar-ho un home fort i honrat! (...)
Mentre al carrer i a moltes tribunes hi ha qui flirteja amb l’anarquisme, en uns salons daurats hi ha qui fantasieja amb un home fort.
Antoni Puigverd, El malestar (2): un home fort?, La Vanguardia 27-06-2011.
